El RGPD no s’aplica a les dades personals de les persones difuntes. El considerant 27 deixa la qüestió en mans de cada estat membre, i els estats membres van respondre de maneres diferents. No hi ha, doncs, cap norma europea única: el dret d’accés dels familiars neix de la llei nacional i, a Catalunya, també de la llei catalana. Qualsevol pàgina que li digui que el RGPD li dona dret a les dades del seu familiar difunt està equivocada.
Catalunya va ser la primera
La Llei 10/2017, del 27 de juny, de les voluntats digitals i de modificació dels llibres segon i quart del Codi civil de Catalunya va convertir Catalunya en la primera jurisdicció d’Espanya que va legislar el testament digital — disset mesos abans que la llei estatal. Va introduir dos preceptes al Codi civil de Catalunya: l’article 411-10 CCCat, que incorpora les voluntats digitals a la successió, i l’article 421-24 CCCat, que regula la designació de la persona encarregada d’executar-les.
Què va anul·lar el Tribunal Constitucional
La STC 7/2019, de 17 de gener — recurs d’inconstitucionalitat 4751-2017, publicada al BOE amb la referència BOE-A-2019-2033 — va declarar inconstitucionals i nuls els articles 6, 8, 10 i 11 i la disposició final primera de la Llei 10/2017, en tot allò que creava el Registre electrònic de voluntats digitals i la via d’accés basada en aquest registre. El motiu no va ser el fons de la regulació catalana, sinó la competència: crear un registre públic de dret privat correspon a l’Estat segons l’article 149.1.8a de la Constitució.
Què continua vigent, i és la part útil
Els articles 411-10 i 421-24 CCCat continuen en vigor. La persona encarregada d’executar les voluntats digitals es pot designar en testament, codicil o memòria testamentària, davant notari. El que va desaparèixer és només la via registral: el document autònom de voluntats digitals inscriptible i el registre mateix.
El Registre electrònic de voluntats digitals no va arribar mai a entrar en servei, i per tant no hi ha res a consultar. Cap notari, cap advocat i cap empresa no hi pot fer una cerca, perquè no existeix. Tampoc no existeix el registre estatal previst a l’article 96.3 de la LOPDGDD: el reial decret que l’havia de desplegar no s’ha aprovat mai. La legitimació s’acredita amb la documentació successòria ordinària, davant notari, i qui li digui el contrari s’equivoca.
La capa estatal, a sobre de la catalana
Per a les persones amb veïnatge civil català, la successió es regeix pel dret civil català. La llei estatal de protecció de dades s’hi superposa: la Llei orgànica 3/2018 (LOPDGDD) hi afegeix dos preceptes que fem servir cada dia. L’article 3 permet als hereus — i també a les persones vinculades al difunt per raons familiars o de fet, encara que no heretin — sol·licitar l’accés a les seves dades personals. L’article 96, el dret al testament digital, estén aquesta facultat als prestadors de serveis de la societat de la informació i hi afegeix el marmessor i qualsevol persona que el difunt hagués designat expressament. Si el difunt va prohibir expressament l’accés, ho respectem — però aquella prohibició no pot buidar el dret dels hereus sobre els continguts que formen part del cabal relicte.
Quan l’herència surt de Catalunya
A Itàlia, l’article 2-terdecies del Codice Privacy permet exercir els drets del difunt a qui hi tingui un interès propi, a un mandatari o per raons familiars mereixedores de protecció, i cap prohibició no pot perjudicar els drets patrimonials derivats de la mort. El 2021 el Tribunal de Milà va ordenar a Apple que ajudés uns pares a recuperar les dades de l’iCloud del seu fill mort, precisament sobre aquesta base.
A la Unió Europea, el Reglament 650/2012 posa a la seva disposició el certificat successori europeu: acredita la seva condició a tots els estats membres sense legalització ni postil·la, amb una presumpció legal d’exactitud. Obtenir-lo aviat sol ser la via més ràpida per desencallar una herència digital transfronterera. No obliga els proveïdors de fora de la Unió.
On ens aturem
Els hereus succeeixen el difunt en els seus drets. No succeeixen en la intimitat de les persones vives que li van escriure: aquell dret és de cada participant en la comunicació i mai no va ser del difunt per llegar-lo. Per això acotem cada extracció al cabal relicte, segreguem i no lliurem el contingut que pertoca només a tercers o a usuaris vius, i deixem constància que ho hem fet. Treballem únicament sobre dades ja emmagatzemades. No mantindrem viu cap compte per capturar missatges nous.
No oferim el desbloqueig ni l’elusió de contrasenyes com a servei. Tampoc no fem investigació de persones vives: a Espanya aquesta activitat està reservada als detectius privats habilitats per la Llei 5/2014 de seguretat privada, i si el seu cas ho necessita l’hi direm i el derivarem a un despatx de detectius. Quan se sospita un delicte, quan hi ha conflicte entre hereus o quan un dispositiu pot ser una prova, la via correcta és la judicial, i l’hi direm en comptes d’acceptar la feina.